QUINA ÉS LA CAUSA DE LA MALALTIA?
Una de les formes d’entendre la malaltia és creure que es produeix per atzar, per mala sort, per una situació que “li pot tocar a qualsevol”. Potser aquesta manera de pensar s’ajusta als criteris mèdics dominants, en què els hàbits de la persona poc o gens compten a l’hora de recuperar la salut. És freqüent trobar-nos en consulta persones que parlen en aquests termes, com si les malalties caiguessin del cel i sense sentir-se en absolut responsables del que està passant al seu cos. També està estesa la creença que vellesa és sinònim de malaltia i que molts dels nostres mals s’enxampen a l’edat, sabent que no és així, ja que hi ha moltes persones amb edat avançada i bona salut.
Gràcies a la naturopatia i a les medicines més integratives, a poc a poc s’està prenent consciència de la importància de l’estil de vida en la salut. Poc van a fer els fàrmacs per nosaltres si no som capaços de revisar què ens està dient la malaltia.
ESTAR MALALT O TENIR UNA MALALTIA
Si el que li passa al nostre cos és el resultat del que vivim, està a les nostres mans conservar un bon estat de salut. Alguns autors ens parlen del significat de les dolències a nivell simbòlic, per exemple, un dolor que no permet fer ni un pas, ens pot indicar que hi ha un bloqueig físic i mental. Però encara podem aprofundir una mica més. Hi ha algunes patologies cròniques que acaben definint-nos i quan la persona percep que aquesta definició li dona significat al que sent, pot decidir, de forma inconscient, quedar-se en aquest estat. Tots hem sentit dir: “sóc diabètic”, “sóc hipertens” “sóc hiperactiu” “sóc depressiu” … Quan una malaltia forma part del que som la curació es fa molt difícil.
El nostre estat natural és la salut, amb desequilibris puntuals, malestars, quadres aguts, però sempre amb la capacitat de tornar a l’equilibri. Un signe del nostre temps és la cronificació de les patologies i la normalització que això sigui així.
En aquest context, la persona que pateix dolor crònic tendeix a resignar-se a viure amb aquest dolor. Actualment el diagnòstic és com una destinació, aquesta malaltia té tal pronòstic, sense atendre les diferències individuals i el potencial intern de cada persona. Quan algú ens diu “tinc dolor crònic” mentalment està reafirmant que el seu dolor es mantindrà sempre. La solució és mantenir el dolor en certs límits i això s’aconsegueix a base de fàrmacs que normalment no ajuden a millorar l’estat general de salut de la persona, sinó que més aviat el perjudiquen.
El dolor és una cosa summament subjectiu. Un metge cirurgià de guerra anomenat Beecher que va atendre els soldats en la segona guerra mundial va afirmar “La creença habitual que les ferides estan associades inevitablement al dolor, i que com més gran sigui la ferida pitjor serà el dolor, no sembla sostenir-se d’acord amb les observacions realitzades a la zona de combat” (Beecher 1959). L’explicació que soldats greument ferits no necessitessin calmants amb ferides que normalment es tractaven amb forts analgèsics, es devia al al seu que els soldats havien temut morir i el dolor els recordava que eren vius, per a ells sentir dolor era una experiència positiva.
Per tant, mai cal jutjar si la patologia que presenta algú es correspon amb la seva experiència personal del dolor. Podem trobar casos en què cap alteració estructural explica el dolor que sent la persona o bé que l’alteració és molt lleu però el dolor és molt intens. No entrarem a avaluar la relació entre gravetat i dolor. Sempre caldrà tractar aquest dolor, sigui quina sigui la causa que el produeixi, donant eines per a la gestió de la situació. Cal incidir en diversos àmbits, en la introducció d’ hàbits de vida saludables i amb una intervenció emocional ajudant que la persona vegi aquest dolor com una cosa passatgera, que ni el defineix, ni li proporciona cap benefici.
UN DOLOR CRÒNIC QUE DEIXA DE SER CRÒNIC
A continuació, presentarem el cas de Carmina, una dona que ens va consultar derivada del seu traumatòleg. La seva petició era perquè l’ajudàrem a perdre pes, ja que tenia dolor crònic en peus i genolls que li impedia desplaçar-se. El diagnòstic era d’artrosi, però el dolor que ella sentia no millorava, per la qual cosa el metge li va aconsellar perdre pes.
Els tractaments per al dolor que havia seguit li proporcionaven una lleu millora. Pel normal no podia caminar més de deu minuts, ja que el dolor augmentava i havia de descansar. Nombroses proves mèdiques no donaven cap explicació a un dolor crònic tan limitant.
Seguint la seva petició ens centrem a equilibrar els seus hàbits alimentaris. Des de la Kinesiologia i la Naturopatia, sempre treballem observant tots els aspectes que poden tenir influència, ja que el nostre enfocament és holístic. Comencem analitzant la seva nutrició, la qualitat i quantitat d’aliments i seguim amb els aspectes emocionals i psicològics que hi havia vinculats a tota la problemàtica.
Analitzant els seus hàbits vam descobrir que, a més d’un sobrepès important, la seva alimentació era molt inflamatòria, la qual cosa propiciava que en general el seu organisme estigués en un estat d’inflamació de baix grau.
INFLAMACIÓ DE BAIX GRAU
És molt comú en l’ actualitat trobar aquest tipus de terrenys orgànics, on es produeix una activació dels components inflamatoris del sistema immunitari. Encara que no hi hagi una raó aparent perquè s’activin, la persona va patint “petites” inflamacions que es normalitzen. Apareix el dolor articular, petites infeccions, falta d’energia, dermatitis o eczemes, problemes digestius i una florida varietat de signes lleus que es tracten amb antiinflamatoris i sembla que milloren.
Carmina és una dona de 56 anys, amb sobrepès, viu sola, té activitat social però no es mou gaire, és mestra i li agrada la seva feina. Ens diu: “Des de fa uns anys he començat a envellir i tot se’m va malmetent, no puc baixar de pes, ja tinc dolor crònic com la meva mare i em sento cansada.” Sense adonar-se’n Carmina havia descuidat la seva salut i havia normalitzat els trastorns que estaven apareixent. Complia amb totes les característiques que empitjoren la inflamació de baix grau: sobrepès, per mals hàbits alimentaris; sedentarisme, pel dolor que li limitava el moviment; ansietat i estrès, per les molèsties que patia que no li permetien desenvolupar bé la seva feina i problemes intestinals, per una disbiosi que constituïa el focus principal de l’alteració del seu sistema immunitari.
A través del test d’intoleràncies alimentàries que fem en kinesiologia nutricional determinem quins aliments havia de retirar de la seva dieta, adaptem uns bons hàbits alimentaris al seu tipus de vida, perquè el canvi nutricional fos fàcil per a ella, i li vam proposar començar a caminar i moure’s tot el que la seva situació li permetés.
CANVIANT HABITS
En les dues primeres setmanes observem un canvi important. Va començar a baixar pes i algunes molèsties lleus, com les associades a la digestió, van millorar. Ella era conscient que estava començant un canvi permanent en la seva vida. No es tractava de fer una dieta i en arribar al pes desitjat tornar als seus antics hàbits. Estava resolta a canviar el seu estat de salut.
Per al dolor aconseguim passar dels fàrmacs a productes naturals que no desequilibraven el seu sistema digestiu. Però el canvi important es va produir quan treballem el que en kinesiologia anomenem “revers”. En aquesta tècnica la persona afirma que vol curar-se, que pot, és capaç i mereix d’estar sana. Si a través del test de kinesiologia es detecta que hi ha dubtes en el que afirma, l’ajudem que prengui consciència i que explori tots els components psicològics i emocionals que hi ha vinculats amb la seva dolència.
Amb Carmina treballem amb aquesta tècnica psicològica durant algunes sessions, juntament amb tot el canvi d’hàbits alimentaris, la rutina de l’exercici diari, i complements naturals antiinflamatoris com la cúrcuma i la boswellia. Com a resultat va començar a perdre pes, disminuir el greix corporal i millorar la seva inflamació, i amb tot això… el dolor dels seus peus va desaparèixer. Quan va percebre que el seu dolor crònic es convertia en un dolor passatger que podia millorar, es va adonar que els canvis que estava fent podien donar un resultat positiu. A nivell general en altres articulacions tenia algunes molèsties, però ella mateixa estava sorpresa que pogués caminar durant períodes llargs sense necessitat de descansar.
Després de sis mesos d’hàbits saludables i del seu treball personal, físicament es percebia un canvi notable. Totes les coses que va fer segur que el van ajudar, però treballar des de la consciència que ella podia alliberar-se d’aquest dolor crònic, des del meu punt de vista, va ser determinant per potenciar la seva millora. A partir d’aquell moment Carmina es va responsabilitzar del seu benestar i va adquirir coneixements sobre les coses que el milloraven i les que el perjudicaven. El més important en aquest cas és que es va adonar que ella mateixa és un element actiu en el manteniment de la salut.
Marta Rico, psicòloga, kinesiòloga i naturòpata, professional de “Integral, Cooperativa de salut”
