Què entenem per salut mental?: Manicomi? Diagnòstics psiquiàtrics? Trastorns de conducta? Ansietat? Depressió? Desequilibri?…
Necessitem «etiquetes» com a referència per saber on trepitgem, tenir sensació de control i seguretat.
Potser la paraula “desequilibri” és més justa i ens inclou a tots, perquè tots estem exposats al desequilibri emocional. Els alts i baixos emocionals formen part del nostre dia a dia i no exclou ningú, amb diagnòstic o sense.
La salut mental i emocional no es pot deslligar de la salut en general. En aquest sentit tots i cadascun de nosaltres ha de cuidar la seva salut tant en allò físic com en allò químic, mental i emocional. Això implica conèixer com JO recupero l’equilibri a la meva vida ja que no és una cosa fixa.
Les emocions són necessàries i canviants. De fet, ens informen de com sentim el que ens toca viure i quina és la nostra sensibilitat davant allò extern i allò intern. Formen part de nosaltres i no podem controlar-les (decidir què sentiré), però si reconèixer-les i canalitzar-les de forma constructiva aprofitant la seva informació.
Quan una emoció s’intensifica i ens atrapa, deixem de pensar reflexivament: el pensament es torna ràpid, automàtic i coherent amb allò que sento i reforça allò que sento en bucle. És com si, davant una ferida, en lloc de netejar, desinfectar i atendre per curar-la i que es tanqui, me la reobrís constantment per no oblidar el dolor que m’ha causat, entrant en un bucle sense fi.
Cal entendre i acceptar la importància de les nostres emocions. Entendre el fet que enfadar-se, entristir-se o tenir por no és una patologia, sinó que forma part de la vida i són necessàries. El que ens porta al desequilibri és atrapar-se en l’emoció, precisament per tenir por o per tenir raó, així com no atendre la resta de les nostres necessitats biològiques, psicològiques…
El que trobarem, sentir, veure, què passarà exactament demà, és incert. Podem intuir-hi, però no determinar el futur. El minut següent de la nostra vida és incert i aquests és un fet, no un desig. Necessitem viure sense por aquesta incertesa real que és la vida i centrar-nos en l’única certesa de l’aquí i ara: com estic ara, què sento i què puc fer en aquest moment amb el que visc. No n’hi ha més. Podem anticipar i planificar coses basant-nos en la nostra experiència i ho fem per viure projectes a llarg termini, però res no ens garanteix que passi com ho hem pensat. Si en som conscients podrem centrar la nostra energia en el moment present, que és l’únic que tenim realment a les nostres mans i així simplificar la nostra vida.
Parlem d’acceptar que no ho podem controlar tot. Un factor clau per a una bona salut és l’ equilibri entre allò que sento que necessito controlar i allò que realment puc controlar. Simplificar és reduir aquesta diferència per fomentar la salut mental i global fins a arribar a un balanç satisfactori del meu dia.
Presentem un cas de necessitat elevada de control, fins al punt de perdre la capacitat de recuperar l’equilibri i sentir la pèrdua de sentit de la vida mateixa. Veurem el procés necessari per ajustar la necessitat de control a un nivell més realista i sa aprenent de la pròpia experiència i autoobservació.
El cas de Clara
Clara (nom fictici) té 52 anys, casada fa 25 anys i sense fills. Ve a la consulta preocupada per una creixent angoixa, malestar i pèrdua de sentit a la vida. Té diverses malalties físiques limitants però controlades fins ara: diabetis, tensió alta, arítmies i una afectació de la pell per la qual ha d’evitar el sol sigui com sigui. Actualment es troba desbordada i es planteja agafar la baixa mèdica, encara que li fa por trobar-se pitjor. D’una banda, li agrada la seva feina (disseny i confecció) i de l’altra és autònoma i la seva feina per si ella s’atura.
Es descriu com una persona organitzada, exigent i perfeccionista. No li agrada equivocar-se i dedica molt de temps a la planificació. Es reconeix més aviat seriosa a les relacions. No li agraden les bromes ni “perdre el temps”. Diu que la seva parella és tot el contrari i, per això, tenen espais individualitzats per no barallar-se, i per això no està com ella vol.
Fins no fa gaire tenia molt clar que el seu benestar depenia d’esforçar-se perquè tot sortís bé a la feina, a casa, a la relació i, en totes les activitats en què estava implicada, que no són poques: tresorera de l’Associació de veïns del barri, secretària de l’Associació d’artesans de la confecció, voluntària a Càritas ia la Creu Roja.
Reconeix que en els darrers sis o set anys, l’esforç per mantenir el nivell de compliment és molt més gran, té menys energia i no pot arribar a tot com li agradaria. Això ha disparat la seva preocupació fins arribar a un punt en què no sap com sortir de tota la negativitat i angoixa, i es comença a qüestionar tot.
Treball terapèutic
En un inici necessitem conèixer els seus hàbits, prioritats i el ritme que tot això comporta per explorar com arriba al punt de desequilibri. Ens explica que, per a ella, el més important és fer les coses “bé”, totes. Això suposa uns hàbits fixos durant molts anys d’aixecar-se a una mateixa hora cada dia, fer les rutines d’higiene de la mateixa manera, sense saltar-se ni un dia ni un pas, les feines de la casa en el mateix ordre i de la mateixa manera abans de posar-se a treballar. I així amb tota i cadascuna de les activitats que realitza, i també amb les seves relacions: on queda, per a què, per a un temps fix, ni més ni menys…
Observem una gran necessitat de control i que qualsevol cosa que trenca aquesta rutina crea un intens malestar i angoixa.
Explorem com ha manejat aquest malestar fins ara, perquè consulta en aquest moment, i ens vam trobar que tenia posada tota la seva confiança que el malestar durava poc si s’esforçava una mica més a tornar a recaptar les coses cap a l’ordre conegut, i solia aconseguir-ho amb relativa facilitat, segons ella. L’únic que tolera (per força) que trenqui la seva rutina és la salut física i, tot i així, ha aconseguit controlar les seves malalties (amb medicació). Cal reconèixer la part positiva del seu control: és una persona complidora en tot, també en allò que és bo per a la seva salut (horaris, somni, medicació…)
El seu primer desig és tornar a estar com “abans”. Aquí us plantegem a Clara un treball d’autoobservació d’aquest “abans” per treure l’aprenentatge sobre com ha arribat a aquest punt de desequilibri i on cal un canvi. L’objectiu és reconèixer com la rigidesa en com han de ser les coses ben fetes influeix directament en la pèrdua d’energia per fer-les i en la salut en general.
Cal flexibilitzar (no canviar) els seus hàbits perquè us reportin estabilitat i seguretat, però no us dificultin viure millor la part d’incontrolabilitat/incertesa que comporta la vida.
En aquest context, Clara decideix agafar la baixa per poder implicar-se de ple en la seva recuperació, i reforcem positivament aquesta decisió com a mostra de la seva capacitat de prioritzar i, per tant, començar a flexibilitzar els seus hàbits.
Evolució
Clara va prenent consciència de la necessitat d’incloure en la forma de veure la vida, les variables no controlables com “l’energia que puc tenir segons l’edat, el dia, el que m’he cansat…” Això repercuteix en les decisions que va prenent sobre deixar algunes responsabilitats com a voluntària, o rebaixar-ne l’exigència en el compliment.
A mesura que avança va aprenent a “llegir” el seu estat emocional i acceptar-ho per ajustar el seu esforç de manera el més assumible possible. De mica en mica s’adona dels beneficis de reenfocar el sentit de la seva vida en ella mateixa i el seu equilibri, en lloc de fer-ho tot bé.
Sabem que sempre intentarà fer les coses tan bé com sigui possible i això no és negatiu, simplement escoltar-se ajuda a no excedir-se en l’esforç en direcció equivocada. Aprendre a escoltar com se sent davant els canvis del dia a dia del seu cos i què li indica aquesta emoció respecte al que passa, l’ajuda a posar límits entre la necessitat de complir i la necessitat de cuidar la salut i el benestar.
Comença a permetre relaxar algun dels seus hàbits algun dia, i ens comunica que és en la seva relació de parella on viu una resposta més positiva. “És com si perdre una miqueta dels meus bons hàbits millora les meves relacions. Estic contenta. Ara em veuen més humana, però no menys eficaç”. Comença a confiar-hi també quan no està al cent per cent.
És interessant veure com la relació que tenim entre salut i control sovint és contradictòria a la mateixa salut. Simplifiquem: entenem control com a seguretat i pot arribar a ser simplement rigidesa per por de perdre aquest mateix control. La incertesa forma part de la vida i d’aquest “control” desitjat. No ho perdem de vista i visquem el moment.
M. Dolors Pallarès i Ramon, Psicòloga, professional d’“Integral, Cooperativa de Salut”
