Quan parlem de cuidar pensem en mares, infermeres, mestres, treballadors socials, cuidadores de gent gran… No ha canviat gaire el de pensar en femení, tot i així, ja no és nou sentir parlar de la importància de cuidar les persones cuidadores.
El reconeixement del treball del cuidador és molt recent i també la mirada cap a la seva pròpia cura. La nostra cultura enfoca l’educació cap a l’altruisme, l’atenció a l’altre abans que a un mateix. No volem que pensin que som «egoistes». A més, segons la persona, es pot afegir la necessitat de sentir-nos útils, propers, que ens valorin com a bones persones… o evitar sentir-nos culpables de no fer el correcte.
Trobem persones molt cuidadores ja des de pequeñitas, com germanes grans que tenen cura dels altres germans com una «madrecita», que ajuden a casa i es fan responsables fins i tot de tasques que els corresponen als adults. I, realment, els adults premiem i reforcem les actituds responsables i «adultes» en els nens, valorem extremadament l’actitud cuidadora ja en els petits. Això dóna sentit a la vida i pot portar la persona a escollir professions relacionades amb el fet de tenir cura de forma sana o no.
Si es tria una feina com a «cuidador» de forma vocacional sol comportar una implicació emocional més gran i la possibilitat de sobrepassar-se i perdre l’equilibri entre cuidar i cuidar-se. Això sol intensificar-se quan, sense ser una professió, cuidem un familiar o ser volgut. La relació emocional entre la persona acurada i el cuidador pot ser un factor desestabilitzador, augmentant la culpa quan «deixo de cuidar» i fent-me perdre la salut per no voler deixar de cuidar ni un moment.
Si ens deixem portar pels prejudicis, el què diran, el que jo mateix pensaré del meu «fallant»… és fàcil entrar en crisi i perdre l’ equilibri emocional i la salut. Quan estem en aquest punt solem atrapar-nos en l’emoció (culpa, pena…), i deixem d’atendre la resta de les nostres necessitats biològiques, psicològiques… Deixem de cuidar-nos.
No podem cuidar els altres sense cuidar-nos a nosaltres mateixos. Per cuidar necessitem salut i aquesta requereix equilibri, equilibri entre el que sento, el que penso i el que faig. Escoltar que necessito jo per estar bé i el que puc fer pels altres.
El cas d’Esther
Esther (nom fictici) té 66 anys, vídua, amb un fill casat i dos nets preadolescents. Viu amb la seva mare de 87 anys a qui cuida. Ve a consulta aconsellada per la família per la recent viduïtat. El seu marit va morir fa sis mesos d’un infart. Es mostra trist i expressa malestar general i pèrdua de sentit en la vida. La seva salut física és pitjor del que aparenta. Té tensió alta, osteoporosi greu per a la seva edat i algunes vèrtebres cervicals desgastades que li provoquen vertigen ocasionals, però inhabilitants.
Actualment es troba perduda i desbordada. No té acceptada la pèrdua del seu marit. Encara pensa en tots els plans que tenien per quan poguessin viatjar i no es pot relaxar perquè la seva mare és totalment dependent, cal fer-s’ho tot i estar pendent d’ella les 24 hores del dia. No deixa que ningú ho faci per ella.
Es descriu com una persona responsable i que fa el que cal fer. Comenta que el seu fill la considera molt exigent, però ella no ho veu així, ja que no s’exigeix res que no s’hagi de fer i creu que qualsevol faria el que ella. Mai té temps per sortir a prendre alguna cosa amb amigues o a passejar. Quan té temps ajuda el fill amb les netes, menjar, compres… tot el que pot.
És la més gran de cinc germans i sempre s’ha encarregat de la família al costat de la seva mare. Quan es va casar es va quedar amb els seus pares i els seus germans petits i seguia cuidant-los a tots. Més endavant al costat del seu fill. Mai es va plantejar res que no fos treballar dur i cuidar tothom. El seu benestar depèn que tots al seu voltant estiguin bé i no els falti res.
Treball terapèutic
Plantegem una feina d’escolta activa per anar acollint la part emocional que està poc reconeguda i acceptada. Comencem posant nom a la tristesa per la pèrdua del seu marit. Esther ho accepta, però considera que ja hauria d’estar millor per cuidar la seva mare.
Observem rigidesa i autoexigència respecte a les seves emocions i els seus deures. Això es trasllada als altres. Tot i ser una gran cuidadora, de vegades mostra falta d’empatia cap als sentiments dels altres, es mostra dura.
L’ajudem a fer una revisió detallada dels seus hàbits en totes les seves dimensions: accions, emocions, pensaments i efecte en els altres. D’entrada, ho anem fent a les sessions perquè fora entra en el seu rol automàtic de cuidadora i no es para ni un moment.
A poc a poc es fa conscient de la seva gran necessitat de control, no només que tot surti bé sinó també que tots estiguin contents. Si no és així, que és sovint, es mostra tensa i angoixada. No porta gens bé estar malalta. A la mínima que el cos li ho permet torna a la seva rutina de cuidar.
Explorem com ha manejat aquest malestar fins ara i perquè consulta en aquest moment. Ens trobem que, fins aquest moment, tenia posada tota la seva confiança en el seu esforç per retrobar de nou la situació i solia aconseguir-ho, tot i que acabant molt cansada. El de consultar ara és, primer per petició familiar, però també perquè reconeix que, en aquest moment té por de no poder continuar cuidant la seva mare de la mateixa manera que abans d’enviudar. El cansament no remet i comença a considerar que la tristesa l’afecta més del que creu.
En aquest punt Esther comença a “veure’s” en la seva part emocional i té la necessitat de buscar l’equilibri entre el que sent ara i el que creu que ha de fer. L’objectiu és reconèixer la situació de dol recent i com això afecta el seu dia a dia. Aprendre a donar-se permís de sentir, no només fer el que deu. Reconèixer la seva autoexigència i flexibilitzar-la, afegint activitats només per a ella i per descansar de cuidar, en definitiva, per cuidar-se. Té por de deixar-se anar en l’emoció i no poder remuntar.
Evolució
Esther va prenent consciència de la necessitat de parlar de la seva tristesa per sobreviure-la millor. Això la porta a trobar-se més tranquil·la i repercuteix a tenir millor humor amb la seva mare i tota la seva família i la reacció dels altres cap a ella també millora. Això implica acceptar ajuda per part de la seva família i prendre decisions sobre delegar algunes responsabilitats, confiant i no sentint-se culpable.
A mesura que avança aprèn a “llegir” les seves emocions i acceptar-les per ajustar el seu esforç de forma més equilibrada. A poc a poc s’adona dels beneficis de reenfocar el sentit de la seva vida a cuidar-se a ella mateixa per poder cuidar millor.
No canviarà la seva essència cuidadora i exigent, però el fet d’escoltar-se ajuda a no excedir-se en l’esforç ni en la direcció equivocada. Aprèn a posar límits entre la seva necessitat de cuidar i la necessitat de cuidar-se la salut i el seu benestar.
En què es tradueix això? Esther comença a quedar amb amigues per sortir alguna tarda, ha acceptat ajuda per cuidar la seva mare i ha aprofitat per apuntar-se a cantar a l’ateneu del barri. “Jo pensava que tot era atendre la família, però si em distrec amb altres coses tots estan més contents i jo m’ho passo bé”. Comença a confiar en ella mateixa i no sentir culpa quan no arriba a una cosa que volia fer.
Segons ens conta, els seus nets són els que més l’ajuden a trencar certs prejudicis i veu en ells aquesta part d’escoltar les seues pròpies necessitats i posar límits a l’esforç cuidador desmesurat.
Per molt que sembli contradictori no podem cuidar bé de ningú si no tenim en compte les nostres necessitats i procurem cuidar-nos el millor possible.
M.Dolors Pallarès i Ramon, Psicòloga, professional d’Integral. Cooperativa de Salut”
Paraules clau: Cuidar, culpa, sentit de la vida, equilibri, prejudicis, salut.
